12 de desembre 2012

Nou número de Mirmanda (7): «Els Pieds-noirs catalans. Una qüestió de país / Les Pieds-noirs catalans. Une question de pays»

Els ponts s’esquincen,
Però els ponts perviuen com una cicatriu.
Cal parlar-ne sense embuts,
Per viure-ho com un tot.
Cinquanta anys és un temps suficient en la història contemporània per a mirar enrere i fer un estat de la qüestió. El cas de la independència d’Algèria, un procés que va ser profundament dolorós tant en la tradició colonitzadora europea com en els lligams interns de la mateixa Àfrica del Nord, representa una fita en la història de França i de bona part de països en vies d’alliberament en aquella època. El 2012 aquest aniversari ha estat recordat a França i a d’altres territoris del Magrib, però segurament amb menys intensitat de la que es podia esperar. Les raons poden ser la greu crisi econòmica, el ralentiment del flux migratori i les mateixes eleccions presidencials i legistalives franceses que han demanat prudència davant de commemoracions i recordatoris com aquests. Sigui com sigui, el record de la independència algerina ha seguit viu a França de diferents formes: per la repatriació i repartició d’aquells que s’havien establert al país mediterrani amb anterioritat; per la migració consegüent de persones del Magrib aprofitant el pont obert i les condicions socioeconòmiques de França —i que mai no ha gaudit d’un bon enteniment entre els receptors ni els de l’origen mateix envers els migrants— i la relació de tot plegat amb la política contemporània francesa.
I és que l’existència, el repartiment i el difícil —impossible o irreal— arrelament dels Pieds-noirs a la «metròpoli» ha estat tot sovint al centre del debat. Pieds-noirs com a símbol d’aquell alliberament d’Algèria —i altres colònies, donant veu a la fi de l’època colonitzadora—, però també com a símbol d’una França mítica, mitificada, gran i poderosa, tant a ultramar com a la mateixa terra mare. I en el retorn, la decepció. Per part dels Pieds-noirs perquè es van sentir «traïts», abandonats, pels seus conciutadans, pel seu màxim exponent, el mateix De Gaulle. Per part de la França que els acull, perquè els Pieds-noirs eren europeus-africans que somiaven una Europa en un exili econòmic perfecte. La compensació fou econòmica i territorial, van obtenir espais i privilegis —alguns dirien que es van fabricar guetos i injustícies. Tot i el temps que ha transcorregut, aquests Pieds-noirs instal·lats principalment a la costa mediterrània de França i també a Còrsega, no han aconseguit, ni aquí ni als països d’origen respectius, que es consolidés un punt de trobada amb els habitants d’un Estat que ja havien iniciat una via de modernitat lluny de les colònies.
La vida dels Pieds-noirs en el seu retorn es resumeix en una construcció col·lectiva d’un imaginari comú, del qual queden exclosos els autòctons. Queden exclosos ells mateixos també de l’imaginari viscut en la quotidianitat on són instal·lats. Això provoca una comunicació local difícil i complicada i augmenta la vida endogàmica, a imatge d’una vida en «exili», o tal com la vivien a Algèria. Així, moltes d’aquestes famílies mantenen la idea que França és una potència mundial i, sobretot, fan perdurar la seva cultura, els seus costums que havien estat incorporats als del territori africà. I és que molts d’aquests Pieds-noirs havien arribat a Àfrica fins i tot al segle XIX.
Hi ha molts estudis demogràfics i quantitatius sobre els Pieds-noirs, i pocs qualitatius i socioculturals. Els Pieds-noirs, Potes negres al Rosselló com a mostra precisament d’aquesta incomprensió i xoc en l’arrelament dels nouvinguts, eren tanmateix majoritàriament catalans. Això és quelcom conegut en els llocs d’origen. És, també, un fet amagat o desconegut per la historiografia francesa. Només un tal Albert Camus acaba citant i donant forma al perquè del seu interès africà, anomenant els seus orígens menorquins. I és que, efectivament, i aquesta és la novetat —tan simple com parlar-ne, fer-ho extensiu al conjunt de l’imaginari col·lectiu—, la major part d’aquests Pieds-noirs provenien del País Valencià, de les Illes Balears i, fins i tot, de l’Empordà o el Rosselló. Tant en l’època colonial com en el retorn, la llengua comuna fou el català, els costums gastronòmics, les danses, els vestits, etc. Queda molta feina i recerca per fer, molta sensibilitat a l’hora d’apropar-se a la realitat que perdura d’aquest procés. És, per tant, més que cap altra cosa, una qüestió. De país. Els Pieds-noirs catalans són i van ser. Calia parlar-ne, explicitar-ho, des de l’origen fins al lloc d’arribada. Un lloc d’arribada, segurament un dels més importants, fou el mateix Rosselló. Un territori que, al llarg del segle XX, s’ha «especialitzat» en l’acollida d’exiliats de tot tipus. Per tant, el repatriament de «colons francesos» consistí en el retorn de centenars de famílies d’origen català que, per la via de l’economia i el comerç, havien arrelat i servit a França.
 
La mirada oberta de les imatges que acompanyen aquest número de Mirmanda dedicat a pensar els Pieds-noirs catalans i els seus contorns evolutius fins al retorn forçat, ve donada per Hugues Argence. Inspirat des de sempre per la temptació fotogràfica del que l’envolta, Argence ha volgut i ha sabut crear uns espais comuns i, alhora, ben diferents que entre Catalunya i el nord d’Àfrica han acompanyat les seves sensacions. En el seu retorn mateix cap a les arrels paternes, cap a una Catalunya oberta al futur, Argence va adonar-se del lligam passat i present d’uns familiars que, d’una manera o d’una altra, havien confluït al Mediterrani. La cultura que ell és capaç de plasmar —pedres, persones, vestits, símbols, tradicions, paisatges, etc.— vesteix a la perfecció allò que, durant tant temps, la realitat pied-noire ha deixat en silenci, per voluntat pròpia o per desconeixement social. El fotògraf aporta una sensació de «plaer immediat», immens, com ell mateix acostuma a dir. Ja sigui per una percepció personal de les arrels, ja sigui per un desig de captar les influències del record, Hugues Argence domina el blanc i negre i té el do d’esdevenir un mirall, transparent i lúcid, un ull candent i encuriosit. Argence és, com deia fa un temps la periodista nord-catalana Sandra Canal, «l’ull de Catalunya. La veritable. Aquella que exalta el seny i la rauxa».
Textos i imatges s’entrellacen per a donar, de manera harmoniosa, una mirada que abraça el conjunt dels Països Catalans i que conflueix en un nord que, ja per tradició, ha esdevingut terra d’acollida de refugiats i errants polítics. Aquest cop, però, els nouvinguts i els autòctons tenen —tenien— molt més en comú del que mai ningú no podria pressuposar, esquinçant els interessos polítics que han fet d’uns els fidels soldats d’una República postcolonial en la memòria i dels altres, uns agres hostes. I és que, en definitiva, la llengua, la gastronomia, la cultura en general, fa que uns i altres siguin elements més comuns que el que la mateixa República podia haver sospitat.
 
Mirmanda, 7 (2012), pp. 5-7
Núm. 7 (2012)
Sumari
Editorial
Obertura literària
Joan-Daniel Bezsonoff
L’Atlàntida
Xavier Serra (compilador)
Algèria. Una oportunitat literària desaprofitada.
Emigrants i contrabandistes
(Jacint Verdaguer, Vicent Blasco Ibáñez
i Joan Fuster)
Migracions i exilis
Philippe Bouba
L’activité des associations de rapatriés
pendant l’année 1962 en Roussillon
Paqui Morales
Vincles valencians a terres africanes
Mercè Valero
Els Pieds-noirs illencs
Marta Marfany
Menorca i Algèria (1830-1962)
(Des)arrelaments
Grégory Tuban
Le double exil des républicains réfugiés
et déportés politiques en Afrique du Nord, 1939-1962
Antoni Marimon
Tan a prop i tan lluny: els illencs a l’Algèria francesa
Eric Forcada
Le monument de Sidi Ferruch d’Emile Gaudissard.
Œuvre de mémoires, mémoires d’une œuvre (1830-2012) 
Joan Lluís Mas i Alícia Marquès
Una infància catalana al Magrib i al nord de França
Addenda (a)fronterera
Joan-Francesc Castex-Ey
L’espai català transfronterer: d’un concepte a la realitat
Xavier Oliveras
Ficció i realitat en la pràctica de la cooperació transfronterera
Jordi Gomez
La frontière étatique sur l’espace catalan:
état des lieux et stratégies politiques locales
Resums

18 de setembre 2012

07 de juliol 2012

Les revistes culturals, rigoroses i assequibles


Les revistes culturals, rigoroses i assequibles

La crisi econòmica no ha acabat amb bona part de les capçaleres històriques culturals catalanes. 'Serra d'Or', 'L'Avenç', 'L'Espill' i 'Reduccions' segueixen apareixent amb puntualitat, acompanyades de publicacions més recents com 'Mirmanda', 'Caràcters', 'Transfer' i 'Portella' 

En l'últim número de L'Espill, monogràfic dedicat al 50è aniversari de la publicació de Nosaltres, els valencians , el seu director, Antoni Furió, es pregunta si l'intel·lectual encara és possible o es tracta d'una figura obsoleta o en perill d'extinció. La resposta, sigui afirmativa o negativa, no altera el fet que els lectors catalans encara disposen d'una àmplia oferta de revistes culturals de mitjà i alt nivell, adreçades a un públic culte, encara que no necessàriament acadèmic. La conjuntura econòmica actual ha paralitzat projectes de qualitat i de gran simbolisme com Revista de Catalunya , fundada l'any 1924 per Antoni Rovira i Virgili, i Els Marges , nascuda l'any 1974 per iniciativa de Joaquim Molas. Transversal , una revista de cultura contemporània finançada per l'Ajuntament de Lleida, va deixar d'aparèixer l'any 2007, després d'una dècada d'excel·lència i 31 números. El cas d' Idees és lleugerament diferent: la versió impresa de la publicació del Centre d'Estudis de Temes Contemporanis va acomiadar-se després del número del mes de gener, però en subsisteix el portal web, actualitzat cada setmana.
"Fa una mica més de deu anys semblava que hi havia una florida de revistes culturals -recorda Gustau Muñoz, cap de redacció de L'Espill des de l'any 1999-. La mort de Joan Fuster havia interromput la publicació de la revista dotze anys després de la seva fundació. A finals dels 90, coincidint amb un canvi de la política de publicacions de la Universitat de València, ens vam plantejar un renaixement". Furió i Muñoz van engegar la nova època de L'Espill : "Oferim pensament crític i en català. Les revistes tenen una funció cultural important. Poden activar els debats socials i intel·lectuals, són un espai intermedi entre la premsa i el món del llibre".
Des de fa una mica més d'una dècada, la Universitat de València publica dues revistes més de gran prestigi: Mètode , especialitzada en ciència, i Caràcters , que segueix l'actualitat literària amb rigor. L'Espill és l'única revista en català que forma part d'Eurozine, associació amb seu a Àustria que posa en contacte més de 80 revistes culturals europees. "La voluntat d'Eurozine és promoure el debat intercultural a nivell europeu -explica Muñoz-. Tot el que suposi trencar possibles barreres ens interessa". Juntament amb L'Espill , només hi ha dues revistes de l'Estat que formin part d'aquesta xarxa europea: Letras libres i Transfer , una publicació de l'Institut Ramon Llull. "És una revista de revistes -diu Marc Dueñas, un dels dos editors de Transfer -. Publiquem un número cada any, amb una antologia dels articles publicats en una desena llarga de revistes culturals en català. Traduïts a l'anglès, els textos serveixen per divulgar aportacions de pensadors i investigadors catalans, tant en el món acadèmic com en el sector editorial". Els sis números publicats des del 2006 han comptat amb il·lustracions d'Antoni Tàpies i Miquel Barceló, entre d'altres. "Les retallades pressupostàries faran que el pròxim Transfer, que surt al setembre, tingui menys pàgines i sigui menys il·lustrat, però el Llull vol tirar endavant la iniciativa". Una de les bones notícies és que Eurozine ha ofert a la institució l'organització del congrés de l'any 2013: "L'esdeveniment podria redundar en la visibilitat de moltes revistes d'interès local", assegura Dueñas. Un cas tan singular com el de la revista Transfer és Catalan International View , una iniciativa de la Fundació CATmón que publica trimestralment reportatges i entrevistes d'autors catalans, íntegrament traduïda a l'anglès amb vocació d'apel·lar a un públic internacional.

La primera pedra

L'any 2011, coincidint amb el seu vuitantè aniversari, Lluc comunicava la seva desaparició. Un any després, la revista cultural mallorquina prepara el seu retorn, una iniciativa del seu últim director, Pere Fullana. Durant la postguerra, la primera revista en català que va donar una importància estructural als temes culturals va ser Canigó (1954-1984). Serra d'Or , fundada l'any 1959 per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, és, ara per ara, la publicació "d'alta divulgació cultural més antiga", en paraules del seu cap de redacció, Antoni Munné-Jordà. "La revista ha tractat la cultura des d'un vessant molt ampli: s'hi poden trobar articles sobre ciència, agricultura i paisatge fins a espectacles -teatre, cinema i televisió-, a més de reportatges històrics i literaris, dues de les seccions en què s'ha distingit Serra d'Or ", repassa Munné-Jordà, que va entrar com a corrector a la revista l'any 1976 i segueix al peu del canó des de llavors. "Abans podíem parlar de tota l'actualitat literària en català -recorda el seu redactor en cap-. Alguns dels nostres subscriptors podien comprar totes les novetats en català de la temporada, que rondaven la cinquantena. Ara és materialment impossible: cada any es publiquen més de 5.000 títols nous". Munné-Jordà reconeix que "la tasca de suplir tot el que no hi havia en català a la dècada dels 60" ha estat heretada pels diaris i els suplements culturals. "Des que el pare Josep Massot i Muntaner va començar a dirigir Serra d'Or l'any 1995, hem treballat en una maqueta més visual i hem alleugerit els articles més llargs i especialitzats". Publicacions de l'Abadia de Montserrat ha assumit, des de l'any 2008, la revista Randa , que des del 1975 aprofundeix en la investigació de la història i la cultura de les Balears.

La bona salut de la història

La revista d'investigació històrica Sàpiens ocupa la quarta posició en el rànquing de mensuals més llegits, amb una mitjana de 156.000 lectors. L'Avenç la segueix a distància -33.000 lectors-, però ha experimentat un creixement important durant l'última dècada. Nascuda el 1977, és dirigida des del 1999 per l'historiador Josep Maria Muñoz. "El canvi més important que hem fet en aquests últims anys és que abans la gent rebia la revista, i ara la llegeix -explica Muñoz-. Hem passat de ser una revista molt clàssica d'història, molt tancada en ella mateixa, a ser una revista molt més pensada per als lectors. Parem molta més atenció a la crònica cultural. Ens agradaria incloure un reportatge extens i en profunditat cada mes". L'Avenç també compta actualment amb un interessantíssim segell editorial que ha publicat des de llibres d'assaig (Josep Termes, Marina Subirats) fins a volums sorgits a partir d'articles de la revista (Manzano, Puntí, Beszonoff) i algun llibre de ficció (Balzac, Roth, Perec). L'editorial valenciana Afers també compta amb interessants revistes culturals ( Afers , El contemporani ), una estratègia similar a la d'Eumo i la revista Reduccions de poesia, que aquest maig ha arribat al número 100 després d'un llarg periple històric, que va arrencar a Vic l'any 1977 de la mà de Segimon Serrallonga, Miquel Martí i Pol, Jordi Sarrate, Lluís Solà i Ricard Torrents.
La necessitat "de consciència crítica en temps de crisi" ha estat el principal motor de creació de Portella , revista de lletres i arts andorrana que acaba de presentar el quart número. Una altra iniciativa singular recent és Mirmanda . Ubicada a l'Empordà i el Rosselló, prepara el setè número anual, centrat en els pied-noirs . "Triem elements d'anàlisi tot sovint molt locals que tenen lectures universals", diu Òscar Jané, un dels seus fundadors. Som conscients que els moments de crisi són especialment importants. En moments com aquests, la imaginació és fonamental per sobreviure".

Jordi Nopca
Diari Ara, 7 de juliol de 2012, pp. 42-43.

26 de juny 2012

Presentació de Mirmanda a la fundació Catdem, dimarts 26 de juny a les 19.30h

mirmanda presenta a Barcelona, a la seu de la fundació Catdem,
el seu número 6 amb "República sense République",

un especial sobre el pensament republicà avui dia a Europa, amb especial èmfasi sobre els eixos polítics del republicanisme, des de França fins a l'actualitat catalana.
De la filosofia a la política, de la sociologia a la realitat més enllà dels partits polítics... les persones i la societat com a fil conductor de pensaments...
amb les fotografies de Sandra Genís!

14 de juny 2012

Presentació Llibres Afrontera a La Seu d'Urgell, divendres 15 de juny de 2012

L'Arxiu Comarcal de l'Alt Urgell acollirà aquest divendres vinent, a 2/4 de 8 de la tarda, la presentació de dos llibres que tenen com a tema central la frontera. Les obres han sorgit del congrés temàtic que es va celebrar a Puigcerdà, Bellver de Cerdanya i Llívia el març del 2010.

Els títols que es donaran a conèixer són L'afrontera. De la dominació a l'art de transgredir, d'Òscar Jané i Eric Forcada, i Observar les fronteres, veure el món, d'Òscar Jané i Queralt Solé. La presentació, organitzada per les editorials Afers i Mirmanda, comptarà amb les intervencions dels coautors i també de Lluís Obiols, president de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell; i Marta Pallarès, geògrafa i autora d'un dels articles en el qual s'analitzen les relacions frontereres entre Andorra i la Seu d'Urgell .

La primera obra proposada, 'L'Afrontera', està fet i pensat des de Perpinyà, però també a Barcelona, a Girona i al País Valencià. És la plasmació d'un seguit de reflexions, des d'àmbits professionals i sensibilitats diferents, però totes amb la coincidència d'un debat per a superar les fronteres. El segon evoca les paraules de Pierre Vilar quan deia que "és a les fronteres on millor es coneix la història del món".

Notícies a:

07 de maig 2012

Presentació del darrer número de la revista Mirmanda
"República sense République"

Dimecres 9 de maig a les 19h30 a la Sala Sagarra de l'Ateneu Barcelonès (Barcelona)


24 de març 2012

Se’ns parla d’igualtat i de republicanisme, de quin país se’ns parla?

La Revolució francesa enceta un camí nou i incert quan, el 1789, part o bona part de la població sota el control del monarca Lluís XVI s’alia a la idea del canvi. La saturació humana davant la pressió econòmica i física va dur França, la França d’aquella època, cap a una aposta que mai no va ser una sola. Els períodes revolucionaris es van succeir, així com les intrusions dictatorials i fins i tot els retorns cap al somni reial, gairebé religiós, de la monarquia. El que sí van aconseguir entre els uns i els altres és que des dels àmbits de comandament d’anés estenent el sentit de pàtria com a símil de nació que calia imposar verticalment. En això, la república podia resultar —i així va ser— un dels millors instruments per a “alfabetitzar” la nació francesa d’uns sentiments “oblidats”, mai apareguts o per imaginar. La república esdevinguda République s’anà forjant en el seu ideari d’igualtat, de fraternitat i de llibertat. De fet, caldrà esperar la III República francesa al final del segle XIX per a veure oficialitzat un lema que, en principi, havia sorgit cap a 1790.
Ara, passats ja més de cent anys en què han estat molts i diversos els debats a escala europea sobre la idea del republicanisme, en què diversos territoris han tastat i provat de fer arrelar el concepte com a pràctica real política, sobresurt encara entre tots els pes de la república desenvolupada a França. És evident que moltes repúbliques europees pactiquen un ideari lògic i consegüent amb els desitjos dels pobles, entre el civisme i la democràcia horitzontal. Però França continua sent el forat negre on molts dels conceptes republicans s’entrecreuen de manera esbiaixada, on republicanisme és més sinònim de patriotisme i nacionalisme que no pas d’igualitarisme o fraternització. I és per aquesta raó que Mirmanda, des del seu turò a dues bandes de l’Albera, ha volgut endinsar-se en el pensament republicà, en allò que era i en el que és. I és que el deliri republicà de la gran França ha navegat a contracorrent de moltes de les idees bàsiques del republicanisme.
Entre el joc i la ironia, entre el conixement i la imaginació, aquest número s’obre cap a un camí també incert, o més aviat prou desconegut, on les fraternitzacions d’un nord i un sud català han “oblidat” les transferències de les idees, dels perquès polítics, de la llibertat democràtica. El “nostre” Nord troba en aquestes pàgines una porta oberta a la comprensió, un camí que va existir i que encara avui es manté intacte, i per on les idees van i vénen en fuga. Una ànima, un exemple que flueix entre els sentits d’una època i d’un ideari, Josep Puig i Pujades. Nascut a Figueres el 1883, va tenir contacte amb les idees polítiques vingudes del Nord per la feina dels primers anys de vida i per la plataforma nord-catalana. Ja el 1908 milità a l’Aplec Nacionalista Republicà i publicà a L’Autonomista, L’Empordà Federal, Joventut i la Il·lustració Llevantina... Llavors va endinsar-se en el món explícitament polític com es pot llegir el les pàgines que segueixen. Però és recordat sovint pel seu paper com a cònsol de la República espanyola a Lió i Perpinyà, la qual cosa no fa més que amplificar la importància de la persona i del seu pensament, de l’acció i de la persistència, dels contactes i de la tradició republicana.
Alhora, la música de la república sense République, és a dir, allò que realment s’erigeix en republicanisme sense esdevenir religió de fe, o fe de la pàtria única i indivisible, ve evocada en les repúbliques del pensament. Un pensament propi, individual i col·lectiu d’uns autors que aborden sense por les arrels polítiques, econòmiques, socials i culturals del fenomen. I tot això per a comprendre’n el viatge, un viatge que no s’atura en els nostres dies, en què persisteix, es reinventa d’alguna manera un pensament republicà a l’Europa del segle XXI.
Com d’un Mirmanda a l’altre, les imatges acompanyen els moviments de les lletres. La tinta d’impremta s’acompanya aquest cop, i de manera certament volguda, de l’enèrgica i pacient mirada de la càmera de Sandra Genís (1971). Historiadora de l’art submergida en la fotografia interior i del país, el seu, no ha deixat de col·laborar en temes relacionats amb la memòria, la tradició i la mirada de l’espai. Des de fa temps, introdueix en la seva captació elements relacionats amb les dones, la qual cosa queda palesa en els esbossos i fotografies que acompanyen aquest número, en què els rostres de la ciutat de Figueres quden magníficament recollits entrellaçant-se amb la tradició republicana de la ciutat, la de tot un territori.

Mirmanda, 6 (2011), pp. 5-6

Índex

Editorial
Obertura des del Nord
Albert Testart
Republicans a banda i banda de l’Albera
Anna Teixidor
Josep Puig Pujades (1883-1949),
ideòleg i paraula de republicanisme empordanès

Repúbliques del pensament
Gerard Rosich
Temptatives sobre la república
David Casassas
República com a civilització dels mercats:
fonaments materials i cultura política
Josep Monserrat
Receptes platòniques a propòsit de La república

El pensament republicà a Europa al segle XXI
Pompeu Casanovas
Republicanisme i justícia relacional
Carolina Galais
Distopies, civisme i republicanisme
Gerard Rosich i Felip Martí-Jufresa
Emancipacions al segle XXI:
acarament retòric a dues veus amb un espectre

Resums

Per comprar-lo, cliqueu aquí

06 de març 2012

Presentació del nou Mirmanda sobre Republicanisme al MUME (10 de març a les 12h a La Jonquera)

Dissabte, 10 / març / 2012 a les 12h
Museu Memorial de l'Exili (La Jonquera)

Presentació de la revista MIRMANDA núm. 6 - "República sense République" | "République sans 'République'"... sobre el tema del republicanisme vist des de l'actualitat

Intervindran:
- Anna Teixidor (historiadora i periodista) i Albert Testart (historiador i secretari de l’ Institut d’Estudis Empordanesos), dos dels autors que tracten la íntima relació del territori nord-català amb el republicanisme i entre les societats mateixes.
- Jordi Font (Director del MUME)
- Oscar Jané (codirector de Mirmanda i Historiador-UAB)

(Museu Memorial de l'Exili, c/Major, 43-47, 17700 - La Jonquera)
http://www.museuexili.cat/index.php/component/eventlist/details/130.html.html.html.html/fr/component/eventlist

PREMSA: Diari El Punt-Avui

10 de gener 2012

Vídeo | llibres sobre frontera d'afers & mirmanda

Untitled from mirmanda on Vimeo.



Afers & Mirmanda: "Observar les fronteres, veure el món" / "L'Afrontera. De la dominació a l'art de transgredir" (2011)
Un projecte en català des del Nord, «Mirmanda», portat a la pràctica amb una editorial del País Valencià, «Afers»: junts han tirat endavant la col·lecció que s'enceta amb els dos llibres que es presenten en aquest vídeo...!!!